Source: Culturas (Spain) - not online.

 ‘Contra el futbol modern, espectacular, mediàtic i capitalista’ i a favor de l’entusiasme, la fidelitat no negociada i els valors socials

Hi ha motius per a l’optimisme ran de l’abisme: cada vegada hi ha menys gent disposada a deixar-se estafar per l’empresariat, la violència retòrica dels brunetistes mediàtics, el neofeudalisme i els mercats. Guillem Martínez ho anomenaria un “canvi de paradigma”. Si aquest canvi s’està produint en àmbits laborals i culturals, per què no en l’àmbit esportiu? La tendència natural és cap a allò petit i pur imanejable: menys concerts en places de toros, menys multinacionals, menys macrofestivals, menys megaestors; més disqueries petites, ultramarins de barri, concerts en bars, editorials independents.

El futbol modern no és una excepció, i s’estén l’embafament cap a l’esport-mercaderia. “Jo he vingut aquí a vendre un producte anomenat futbol”, com va dir Joâo Havelange, president de la FIFA.

Doncs quina decepció, Joâo; de producte precisament ens en sobra. El que falta és esperit, codis d’honor, fraternitat i passió autèntica. I aquí és on entra en escena la UC Ceares. 2. Sembla tret d’una pel·lícula de Ken Loach: un club de Gijón de tercera divisió amb més de seixanta anys d’història està a punt de fer fallida. Uns quants fans s’uneixen i creen un cooperativa per rescatarlo. El rescat es du a terme partint dels ideals del futbol associatiu de tota la vida: accionariat popular (un soci, un vot) i la fi de la directiva d’empresaris.

La inspiració arriba per via del FC United of Manchester: 5.000 aficionats del club es van revoltar asme, la fidelitat no negociada i els valors socials. Afavor de la comunitat, en resum, no de la junta. Reclama el futbol de barri, el partit de carrer amb motxilles en lloc de pals i l’alegria per la victòria a 5a regional.

En un recent número de Diagonal, Iñigo Arza, un dels impulsors de l’assumpte, declarava: “Parlo del futbol humil, d’aquest que mai no desapareixerà perquè el mou la l’any 2005 contra la compra del seu equip per uns magnats americans, i es van escindir en un nou club organitzat com a Public Company. Un vot per accionista, sense afany de lucre ni mitjancers... Avui dia elFC United suma 4.000 accionistes, ha pujat quatre categories i està a punt de construir el seu propi estadi.

Seguint el seu exemple, la nova directiva (obrera) del Ceares es posiciona fermament “contra el futbol modern, mediàtic, espectacular i capitalista” i a favor de l’entusipassió i no els diners. En el futbol professional d’elit, el que reflecteix les estructures capitalistes, no hi pot haver res de tot això. La visió social s’esfuma perquè desapareix l’atmosfera futbolística, la cultura de grada, la música futbolística és substituïda pel waka-waka de torn, els fanzines per revistes publicitàries, i al lloc del teu veí hi ha un turista que sí que pot pagar els 60 euros de l’entrada”. El Ceares no està sol: altres clubs com el Ciutat de Múrcia funcionen partint de la mateixa idea.

N’hi ha més? Sí. Poc temps després de renéixer, els socis del Ceares van plantificar una colossal pintada al mur exterior de l’estadi: AGAINST MODERN FOOTBALL. Perquè a més, a la UC Ceares són anglòfils: als descansos sona reggae, punk rock britànic, ska i Dexy’s Midnight Runners. Les seves bufandes llueixen anagrames de northern soul amb el lema Keep the faith (Mantingues la fe), i una de les seves pancartes declara –en gest de complicitat a Trainspotting– Lust for life (set de vida).

L’afiliació política del Ceares tampoc no deixa lloc per a la confusió: seguint la línia d’equips com el St. Pauli, el Werder Bremen o el South Winners de Marsella, els habitants de Gijón es declaren antifeixistes i antiracistes. A la grada no hi ha lloc per a l’insult homòfob ni la violència: només bon rotllo, càntics incessants, mareig de bufandes i cervesa en llauna.

I ara es troben embrancats en la preparació d’un llibre recopilatori de relats futbolístics, per al qual el mateix Irvine Welsh ha escrit un panegíric.

Sisplau, no em digueu que va ser un somni.